D'urbanistes i burgesos
Viatgem 150 anys enrere per recuperar una de les figures cabdals de l'urbanisme català: Ildefons Cerdà. Entrevistem l'arquitecte Miquel Corominas, comissari d'una de les exposicions que enguany commemoren i expliquen què va significar i significa per a la ciutat de Barcelona el Pla Cerdà. A la taula de debat, Rosa Regàs, Francesc Cabana i Pere Portabella també ens traslladen a mitjans del segle XIX per tal d'aprofundir en els orígens d'un dels estaments més influents i controvertits de la societat catalana: la burgesia. Finalment, tanquem el programa amb Quico Pi de la Serra i la seva cançó "El burgès".
http://www.tv3.cat/videos/1620989/Durbanistes-i-burgesos
150 anys del Pla Cerdà
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona inaugura aquesta tarda l'exposició dedicada al pare de l'Eixample, una mostra titulada "Cerdà i la Barcelona del futur". Permet fer-se una idea del que ha significat per a la ciutat l'aplicació del Pla Cerdà, ara fa 150 anys.
El burgès
Pi de la Serra, Quico
Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aiganeu que té
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona,
on fot de conseller.
Finida la dura tasca
i per no caure en basques
pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.
Allà mateix el maître
vincle a la esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un polpís ast mig cru.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.
Després el gran sapastre
s’arriba a cal sastre
per a provar-se un tern.
L’arruga de la espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada de l’infern.
Més tard, com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran.
L’altre vermut, la cita
que avui toca a Lolita
i cap al restaurant.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Entra, pren tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més,
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.
Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores
es prenen molt gin-fizz,
amb la saliva amarga
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.
Al pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills,
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
