Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra de Sucesión. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra de Sucesión. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 d’octubre del 2009

La guerra de Successió, 1702-1714.



El rei Carles III (1665-1700), necessitat de la col·laboració catalana davant els atacs de Lluís XIV, va actuar amb respecte vers les limitacions que les institucions catalanes posaven a l’absolutisme.

Carles III morí sense descendència i designà com a successor a la corona hispànica un Borbó, Felip d’Anjou (Felip VFelip V d'Espanya, en un oli de Joan Revila (1701), nét de Lluís XIV de França. Les institucions de la corona d’Aragó van donar suport a  un Àustria, l’arxiduc Carles.

L’elecció va recaure en Felip d’Anjou, la qual cosa trencava l’equilibri europeu de poders, ja que la casa borbònica podia governar a dues monarquies: la francesa i l’espanyola.

La resta de potències europees s’hi van oposar: Anglaterra, Holanda i Àustria van constituir la Gran Aliança de l’Haia  i van declarar la guerra a Espanya i França.

(Pàgina web que explica la situació política de Catalunya durant la guerra de Successió. Catalunya en el context de la política europea del segle XVIII: la guerra de Successió, 1702-1714)

El 1711 l’arxiduc Carles va esdevenir rei d’Àustria i emperador d’Alemanya i, davant la possibilitat que accedís també al tron espanyol formant un imperi molt poderós, va perdre l’ajut d’Anglaterra i Holanda.

La derrota de Catalunya era inevitable: Aragó i València havien caigut en la batalla d’Almansa La batalla d´Almansa, pintura de l`època (1707) el 1707 i Felip V va abolir les respectives institucions polítiques.

La pau a Europa es va signar amb el tractat d’Utrecht, que deixava Catalunya lluitant tota sola Guerres de Succeció, Barcelona 1705.. L’Onze de Setembre de 1714 Felip V pren Barcelona Guerra de Successió.Gravat que representa el setge de Barcelona per part de les tropes de Felip V. Detall d'un gravat de l'Onze de Setembre,s.XIX i  posa en pràctica un conjunt de mesures conegudes com els decrets de Nova Planta Felip V d'Espanya, en un oli de Joan Revila (1701) .

(L'animació següent recrea les diferents fases del conflicte bèl·lic en la guerra desuccessió. Crèdits: Zenit ANIMACIÓ. Felip V no s'assegurà el tron espanyol fins que aconseguí la victòria completa en la Guerra de Successió. L'animació recrea les diferents fases del conflicte bèl·lic) (Web dedicada a l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya en què s'ofereix informació sobre el Decret de Nova Planta i els fets de l'11 de setembre i permet escoltar els Segadors en Real Audio. 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya ).


triangle.gif (846 bytes)

Felip V va practicar una política centralista sota una monarquia absoluta a la manera francesa. Les institucions polítiques catalanes, la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent, van ser abolides. La Corona d’Aragó va desaparèixer i els seus territoris passaren a governar-se seguint el model castellà. Aquestes mesures es van concretar el 1716 en els decrets de Nova Planta, que comportaren els canvis següents:


-L’aparició de la figura del capità general -enlloc del virrei-, que comandava un exèrcit d’ocupació permanent, representava el rei i impartia justícia mitjançant la Reial Audiència Segell de l'audiència reial de Catalunya del regnat de Felip V, després del decret de Nova Planta, només amb les armes de Castella.. Era la persona amb més poder a Catalunya.

-La divisió territorial de Catalunya en corregiments, com a Castella, que anul·lava la divisió tradicional en vegueries. Els corregidors i alcaldes gestionaven l’àmbit local i comarcal.

-L’establiment del cadastre, un impost que gravava les propietats urbanes i rurals, el treball i els beneficis del comerç i la indústria. Substituïa tots els impostos existents fins aleshores i no afectava ni la noblesa ni el clergat, que no l’havien de pagar.

-La imposició del castellà com a llengua oficial, tot i que era pràcticament desconeguda pels catalans. Els corregidors l’aplicaven a escoles i jutjats.

-El tancament de totes les universitats catalanes –Lleida, Barcelona, Tarragona i Vic-, que havien donat suport a l’arxiduc Carles, i l’obertura de la universitat de Cervera Façana barroca, del segle XVIII, de la Universitat de Cervera. Té una gran imatge de la Immaculada (patrona de la universitat) al centre, que havia defensant la causa borbònica.




dimarts, 6 d’octubre del 2009

El sitio de Barcelona en 1714


Fuente: http://www.historiang.com/articulo.jsp?id=1468378
















Abril de 1713

Se firma el tratado de Utrecht, por el que se pone fin a la guerra de Sucesión en Europa.

Julio de 1713

Las tropas de Felipe V, al mando del duque de Pópuli, llegan frente a las murallas de Barcelona.

Agosto de 1713

Parten de Cataluña las últimas tropas aliadas. Barclona debe conducir la resistencia en solitario.

Mayo de 1714

El ejército borbónico, dirigido por el duque de Berwick, inicia los bombardeos sobre Barcelona.

Agosto de 1714

Las tropas sitiadoras abren brechas en las murallas de Barcelona y emprenden los primeros asaltos masivos de infantería.

11 de septiembre de 1714

A las cuatro y media de la mañana del día 11 de septiembre, el ejército borbónico emprende el asalto final, contra el baluarte de Santa Eulàlia y el Portal Nou. Tras diez horas de lucha encarnizada, las autoridades catalanas deciden capitular ante Berwick.


El 11 de septiembre de 1714 Barcelona cayó ante las tropas de Felipe V, después de
un sitio mortífero, que había durado más de un año. Terminaba así la guerra de
Sucesión, que dio el trono de España a los Borbones.



El 11 de septiembre de 1714 Barcelona cayó en manos de las tropas borbónicas, comandadas por el duque de Berwick. Esta fecha también se recuerda por la consiguiente abolición de las instituciones y libertades civiles catalanas, frente al despotismo
de la nueva dinastía borbónica. Así se puso fin en la Península a la guerra de Sucesión española. 



El conflicto se originó a raíz del testamento de Carlos II, el último rey Habsburgo de España.
Careciendo de descendencia, Carlos II designó como heredero a un nieto de Luis XIV, Felipe de Anjou, lo que provocó los recelos de todos aquellos países que temían una hegemonía excesiva de Francia, que, prácticamente, heredaba las posesiones españolas en Europa y América. 



En 1702, una coalición integrada por Austria, Inglaterra y Holanda declaró la guerra a Francia y España, con el fin de coronar en España al archiduque Carlos de Austria, segundo hijo del emperador Leopoldo I. La Alianza — como se denominó a la coalición— buscó abrir un frente en la península ibérica, primero en Andalucía (1702) y luego en Barcelona (1704), pero resultó un fracaso desde el punto de vista estratégico. 


Tras la proclamación de Felipe de Anjou, los catalanes consideraron que hubiera sido preceptivo convocar Cortes para escoger al sucesor de la corona. Finalmente,
reconocieron al monarca como legítimo, pero la represión llevada a cabo por el virrey de Cataluña con motivo del desembarco austracista de 1704 había encrespado los ánimos.




Por otro lado, los ingleses habían llegado a un acuerdo con varios disidentes catalanes para facilitar el desembarco de tropas en Cataluña a cambio del compromiso de garantizar las
libertades catalanas aunque el proyecto fracasara. Así, en el verano de 1705 el archiduque Carlos desembarcó frente a Barcelona y consiguió hacerse con la ciudad. Las Cortes de Barcelona abandonaron la obediencia a Felipe V y proclamaron al archiduque Carlos como rey legítimo de España,con el nombre de Carlos III. 



Pero Felipe V salió victorioso en la batalla de Almansa (25 de abril de 1707) y promulgó los primeros decretos de Nueva Planta, que acabaron con las libertades de Valencia y
Aragón.
 



En 1712, Inglaterra abandonó a sus súbditos catalanes y retiró sus tropas incumpliendo la promesa de defender las libertades de Cataluña. Tras la firma del tratado de Utrecht 
también se retiraron el resto de las potencias aliadas. 



En el mes de julio de 1713 las tropas borbónicas ya habían puesto sitio a  Barcelona. La ciudad sufrió un bombardeo despiadado, que destruyó centenares de casas y obligó a los habitantes a cobijarse en las iglesias. Cuando se produjo el asalto final cayeron heridos los dos principales líderes catalanes, Rafael de Casanovas y Antoni Villarroel. La ciudad aceptó finalmente rendirse.





ENLACES