L'espectacle 2014

JORDI LLOVET
Comencen els fastos per celebrar el tricentenari de la derrota de 1714

FUENTE: EL PAÍS, MAY 2013 -

El Born, escenari principal dels actes del 2014

Quan encara falten vuit mesos perquè s'acabi l'Any Espriu -és a dir, quan aquelles persones a qui no agrada la seva poesia hauran d'empassar-se molt de temps les hiperbòliques i ultranceres lloes de la seva persona, el seu nacionalisme i la seva literatura-, els mitjans de comunicació del país han començat una altra croada propagandística, molt avançada per si un cas, dedicada a les efemèrides que tindran lloc l'any que ve amb motiu del tercer centenari del setge de Barcelona, l'any 1714. Deixem ara de banda el fet verament ominós que ni Josep Carner ni Carles Riba no fruïssin, en ocasió de cap centenari ni cinquantenari, dels goigs de què gaudeix el poeta de Sinera: vet aquí una manera de pervertir el gust literari del públic català, un factor que s'afegeix, ai las!, a l'escassa presència de la literatura a les nostres aules de secundària i a l'estat tirant a pobre de la crítica literària catalana als nostres dies.

Centrem-nos en tot el que s'acosta en vista del tercer centenari de l'ocupació de Barcelona per part dels aliats dels Borbons -hi havia força aragonesos i castellans, però també hi havia una munió de francesos, tots sota les ordres del felipista duc de Berwick, parent llunyà de la duquessa d'Alba-, aquests fent front, a l'inici de la Guerra de Successió, a una aliança europea en què, al costat dels Habsburg, hi havia Leopold I, els Països Baixos i Anglaterra. (Per cert, encara no s'ha editat mai, en català, el pamflet de Jonathan Swift, The Conduct of the Allies , de 1711, en què aquest agitador, eclesiàstic i per escreix novel·lista anglès, autor dels Viatges de Gulliver , va col·laborar a convèncer els anglesos que abandonessin l'aliança europea austriacista, per a desgràcia nostra.)Tot això i molts altres factors que precedeixen la caiguda de Barcelona no són matèria d'estudi públic a gairebé enlloc, igual com tothom oblida que Rafael Casanova, que només va ser ferit en una cuixa durant el setge, va acabar plàcidament la seva vida, l'any 1743, exercint d'advocat amb una aquiescència més que provada amb el nou status quo polític, és a dir, amb la cort madrilenya de Felip V. També ha quedat esborrat de la memòria col·lectiva el fet que, malgrat el Decret de Nova Planta, Catalunya va viure una creixença econòmica com feia segles que no coneixia, en especial sota el regnat del Borbó Carles III, cosa que no va desagradar aquells mercaders i comerciants catalans que, al seu moment, suposaven que els negocis -que és el quid de quasi totes les qüestions que han enfrontat històricament Catalunya amb el regne de Castella- els anirien més bé amb una monarquia austríaca que amb una de francesa.Doncs bé: el president de Catalunya va encetar, dissabte passat, l'apoteòsica celebració de l'11 de setembre de 1714, que es preveu tan distorsionada com l'enaltiment de la poesia de Salvador Espriu: l'acompanyaven dos homes del món de l'espectacle, Miquel Calçada i Toni Soler, i cap historiador: farien nosa. La veritat històrica deu importar molt poc; sembla que més aviat importa un volgut, inventat, esperançat fantasieig sobre el nostre futur, amb tota la manipulació que calgui dels fets esdevinguts en el passat: ens caurà a sobre un any de faramalla, ostentació, parades, fastos, parenceria, exhibicions, focs d'artifici. Mentrestant, la construcció de la Biblioteca Provincial de Barcelona ha quedat sepultada sota la força simbòlica, una vegada més, de quatre pedres del segle XVIII sense cap valor arqueològic: tot el barri del Born és ple d'edificis amb la mateixa antiguitat. (Estudiar en una biblioteca apropa a la veritat històrica; fer gresca i xerinola, segur que no.)I hom comença a agafar un ensopiment sensacional i formidable, tot lamentant que la nostra guerra contra el Borbó mai no s'hagi transformat, com va succeir a França, en un lema tan senzill com "llibertat, igualtat, fraternitat".

"Caràcters" de Teofrast

EL PAÍS, dijous 4 de juny de 2009
ELS VOSTRES CLÀSSICS
Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent,
i els clàssics menys encara, almenys dues editorials
catalanes hagin iniciat una rara tasca d’edició de textos
grecs i llatins —sense voler fer la competència a la
sempre lloable Fundació Bernat Metge—, i al damunt en
edició bilingüe: així l’editora Adesiara —que acaba de publicar
El banquet dels cèsars, de Julià l’Apostàta— i l’anomenat
Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt,
que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua
catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat
en català fins al present resideixi en el fet que el llegat
d’aquest autor —un dels successors d’Aristòtil al Liceu
d’Atenes— no va córrer la mateixa sort que els escrits de
l’estagirenc: els d’aquest es van salvar gairebé tots, i de
Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de
les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la
tradició va jutjar “de més a més”, sense parar-hi gaire esment,
hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa
literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va
donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer
servir aquest llibre com a exercici de retòrica —sembla que
Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser
distinta de la del seu mestre, i que potser parava l’oïda a
formes mètriques i “gèneres” literaris diferents de la
tragèdia—, i només els segles van descobrir-hi un cabal de
perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa.
No ens ha d’estranyar gota que fos als segles ja moderns
—els veritables descobridors d’allò que encara avui dia
entenem per “subjecte”, des de Montaigne, per exemple—
quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat.
La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar
fins i tot el nom genèric, “caràcters”, per escriure un dels
grans llibres del segle XVII —no per casualitat admirat i
traduït per Josep Carner—; i la major part de les edicions
dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la
traducció (no massa bona, per cert, feta probablement
a partir de la versió llatina) que el moralista francès va
confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són
un aplec de miniatures sobre tipus humans d’allò més divers,
no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen,
llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels
costums, en especial els mals costums, dels ciutadans de
Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit
principal de Josep Batalla —el traductor d’aquesta edició
que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009— haver trobat
unes paraules catalanes d’allò més escaients per a la sèrie de
“tipus” que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta
en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer,
llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat,
bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient.
Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit
d’aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes
maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com,
fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la
universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de
Teofrast per tractar l’individual amb un ull posat en la
universalitat, i per parlar de l’universal, o del comú, després
d’haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf
la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d’observacions com
aquestes que espigolem del llibre?: “El barrut és aquell que,
sense pensar-s’hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet
una gorra”; “El superbiós no accepta les excuses de ningú que
l’hagi esquitxat, l’hagi empentat o l’hagi trepitjat sense voler”;
“El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar,
n’envia un altre al darrere perquè s’informi de quant li ha
costat”; “El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un
convit, mira de reclinar-se al costat de l’amfitrió”; “Quan en
el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació,
s’aixeca sense fer soroll i es fa fonedís”; “En redactar una
carta, mai no escriu: ‘Si us plau, ¿podries fer que...?’, sinó
‘Vull que...’”, etcètera. ¿I què llegim del maldient?: “Una
vegada que s’ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva
família. Diu penjaments d’amics i de parents, i no respecta ni
els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia
i llibertat”. Ja veieu, lectors, d’actualitat si en tenen

aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i
escassament els poetes d’epopeies. Més aviat trobaríem cosa
semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i
d’Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre
de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d’Elias Canetti,
remotament s’hi assembla.