El rei Carles III (1665-1700), necessitat de la col·laboració catalana davant els atacs de Lluís XIV, va actuar amb respecte vers les limitacions que les institucions catalanes posaven a l’absolutisme.
Carles III morí sense descendència i designà com a successor a la corona hispànica un Borbó, Felip d’Anjou (Felip V) , nét de Lluís XIV de França. Les institucions de la corona d’Aragó van donar suport a un Àustria, l’arxiduc Carles.
L’elecció va recaure en Felip d’Anjou, la qual cosa trencava l’equilibri europeu de poders, ja que la casa borbònica podia governar a dues monarquies: la francesa i l’espanyola.
La resta de potències europees s’hi van oposar: Anglaterra, Holanda i Àustria van constituir la Gran Aliança de l’Haia i van declarar la guerra a Espanya i França.
( Catalunya en el context de la política europea del segle XVIII: la guerra de Successió, 1702-1714)
( Catalunya en el context de la política europea del segle XVIII: la guerra de Successió, 1702-1714)
El 1711 l’arxiduc Carles va esdevenir rei d’Àustria i emperador d’Alemanya i, davant la possibilitat que accedís també al tron espanyol formant un imperi molt poderós, va perdre l’ajut d’Anglaterra i Holanda.
La derrota de Catalunya era inevitable: Aragó i València havien caigut en la batalla d’Almansa el 1707 i Felip V va abolir les respectives institucions polítiques.
La pau a Europa es va signar amb el tractat d’Utrecht, que deixava Catalunya lluitant tota sola . L’Onze de Setembre de 1714 Felip V pren Barcelona i posa en pràctica un conjunt de mesures conegudes com els decrets de Nova Planta .
(L'animació següent recrea les diferents fases del conflicte bèl·lic en la guerra desuccessió. Crèdits: Zenit ) ( 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya ).
Felip V va practicar una política centralista sota una monarquia absoluta a la manera francesa. Les institucions polítiques catalanes, la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent, van ser abolides. La Corona d’Aragó va desaparèixer i els seus territoris passaren a governar-se seguint el model castellà. Aquestes mesures es van concretar el 1716 en els decrets de Nova Planta, que comportaren els canvis següents:
-L’aparició de la figura del capità general -enlloc del virrei-, que comandava un exèrcit d’ocupació permanent, representava el rei i impartia justícia mitjançant la Reial Audiència . Era la persona amb més poder a Catalunya.
-La divisió territorial de Catalunya en corregiments, com a Castella, que anul·lava la divisió tradicional en vegueries. Els corregidors i alcaldes gestionaven l’àmbit local i comarcal.
-L’establiment del cadastre, un impost que gravava les propietats urbanes i rurals, el treball i els beneficis del comerç i la indústria. Substituïa tots els impostos existents fins aleshores i no afectava ni la noblesa ni el clergat, que no l’havien de pagar.
-La imposició del castellà com a llengua oficial, tot i que era pràcticament desconeguda pels catalans. Els corregidors l’aplicaven a escoles i jutjats.
-El tancament de totes les universitats catalanes –Lleida, Barcelona, Tarragona i Vic-, que havien donat suport a l’arxiduc Carles, i l’obertura de la universitat de Cervera , que havia defensant la causa borbònica.
Altres enllaços d'interès:
L'absolutisme |
Europa a l'edat moderna |
El món conegut s'amplia |
Catalunya sota l'imperi |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada