Plató i l’oralitat

“Potser la transmissió oral del saber sigui la veritable garantia del coneixement”

Una carta de Plató
JORDI LLOVET,  EL PAÍS, 3.3.2010

Ara que tota la informació —i, amb ella, suposadament, la saviesa— corre per Internet com la pólvora en una mascletà, serà bo recordar els prejudicis que Plató va mostrar, al segle IV aC, respecte als beneficis o maleficis de l’escriptura.

La font platònica més clara que posseïm sobre la qüestió es troba, com sap tothom, en un passatge del diàleg Fedre, 274-275, que inclou el famós mite de Teüt, segons el qual fixar el pensament en paraules escrites és una mala cosa per a la preservació de la memòria. En aquell “llibre” Plató es mostrava molt més favorable al diàleg oral com a manera d’assolir un coneixement perfecte de les coses, que no pas a favor d’aquests signes —els també famosos “jardinets d’escriptura”, que fan pensar en els cal·ligrames de qualsevol temps, perquè també se’n feien a l’Antigor— gràcies als quals les idees queden fixades, corren de l’un a l’altre sense ser ni verificades ni contrastades, i acaben configurant una “saviesa” comuna, falsa en tant que col·lectiva: Plató en deia doxosofia, i avui en diem, per influència francesa, “opinió comuna”.

Però no ens desviem. El cas és que Plató va tornar a discutir la qüestió en una de les seves Cartes, la setena, arran d’una discussió sobre els mètodes polítics i filosòfics del tirà Dionisi el Jove, de Siracusa, fill de Dionís I, tots dos amfitrions de Plató durant el seu exili sicilià.

L’autoria de les Cartes de Plató ha estat discutida des de l’època hel·lenística. Procle les considerava tan apòcrifes com Les Lleis i La República. Ficino, el gran editor de l’Opera Omnia platònica a finals del segle XV, va atribuir a Plató totes les cartes, i només la primera a Dió siracusà. Cap a la fi del segle XVII, Richard Bentley les va considerar totes autèntiques; però la Il·lustració va tornar a ser l’escenari de molts dubtes, i així va continuar sent el cas durant els dos primers terços del segle XIX. George Grote, l’any 1865, va quasi demostrar (sempre ens movem en terrenys hipotètics, en aquests casos) que almenys la llarga carta setena i la vuitena eren autèntiques. Han passat els anys i els filòlegs continuen discutint l’originalitat d’aquest corpus epistolar, però la carta VII sembla haver quedat estàlvia de tot dubte. Plató l’hauria escrit durant el seu exili, i, damunt, resulta que és una de les cartes més importants del seu gènere, de tall autobiogràfic, una de les més celebrades del període clàssic de la Grècia antiga.

Avui la trobareu a les llibreries, la setena i totes les altres —qui sap si algunes no són, veritablement, elaboracions del període de l’Hel·lenisme— gràcies a la tenacitat de les ànimes bones de la Fundació Bernat Metge: gran empresa fundada per don Francesc Cambó, seguida amb perseverança pels seus hereus naturals: Plató, Cartes, introducció, text revisat i traducció de Raül Garrigasait, Barcelona, FBM, 2009. La carta setena parla en especial de la política tirànica de Siracusa durant el regnat dels dos Dionisi esmentats, però hi ha una digressió d’allò més interessant (341a - 344d) en què torna aquell tema tan car a Plató, és a dir, si el “gènere” de la paraula escrita és adient o no per a la pràctica i la difusió d’un pensament com cal, amic de la veritat i no de les fantasmagories.

Dionisi més aviat rebutja, com Plató al Fedre, l’ús de l’escriptura en la mesura que ell mateix practicava, com és sabut, la filosofia. Considerava que les coses es poden conèixer per diversos mitjans —noms, discursos, visions i percepcions—, però que cap element resulta més adequat per a la percaça de la veritat que el discurs oral.

L’expressió llatina verba volant, scripta manent, si hagués estat grega, més aviat hauria valorat positivament que les paraules volin, perquè en el seu vol resideix la màxima garantia de la seva bona elaboració, transformació i apropament a l’Ideal. Que no eren també els poetes per al mateix Plató, seguint Homer, “éssers alats”? Quan el coneixement és divulgat per mitjà de paraules i signes, llavors “fan caure tota persona, com qui diu, en un atzucac i l’omplen de confusió”. Més encara: “De tot això es desprèn que, quan hom veu escrits d’algú, ja siguin lleis d’un legislador, ja siguin sobre altres qüestions, cal entendre que no eren de màxima importància per a l’autor. Si es tracta d’un home seriós, i si l’essencial es troba en la part més noble d’ell mateix [val a dir, la intel·ligència, el nous: al seu torn la part més noble de l’ànima per a Plató]; si tot això ho posa per escrit seriosament, és que no pas els déus, sinó els mortals mateixos, li han fet perdre el seny [glosa de les paraules que Paris adreça a Antènor, a la Ilíada, VII].” Això eren savis! Molts segles després de Plató encara ens hem de preguntar si la transmissió del saber i, en especial, la producció de saber, no és cosa que faciliti més aviat el caràcter mediatitzat, lent i pausat del diàleg i de l’oralitat, que no aquesta proliferació de pàgines informatives que avui envaeixen Internet. Amb esperit neoplatònic encara ens podem afigurar unes aules de secundària i d’universitat amb la presència sola de la paraula oral; màquines cap ni una.