dimecres, 2 de desembre de 2009

La Il·lustració (bàsic, en català)

Font: http://www.xtec.cat/aulanet/viatge/credit4/04/repro44j.htm#j

A començament del segle XVIII va sorgir a França un nou corrent filosòfic, literari i científic: la Il·lustració. Aquest moviment intel·lectual europeu, es centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789.

La Il·lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar el positiu i el racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.

Els il·lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.

Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació. ( La 
Il·lustració La Il·lustració i La 
Il·lustració a Europa. Web en anglès The European Enlightenment).

La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.

Les idees de la Il·lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).

Un dels projectes dels il·lustrats va ser la redacció i publicació de l’ Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il·lustració per Europa i Amèrica.







Enciclopèdia
[des Arts et des Métiers Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des Sciences (francès)]
 

Obra publicada sota la direcció de D.Diderot entre el 1751 i el 1765. Es tractava, de primer, d'adaptar al francès una obra equivalent publicada a Anglaterra per Chambers. Però molt aviat Diderot i els seus col·laboradors —D'Alembert per a les matemàtiques, Voltaire, Montesquieu, Rousseau i d'altres, tots competents i il·lustrats— decidiren de fer una obra original que exposés l'ideal filosòfic i humà del s XVIII. És notable l'interès tècnic i científic que enriqueix l'obra mitjançant nombroses làmines. L'esperit general de l'obra fou causa de molts problemes per a Diderot i per als editors: supressió del privilegi reial, censura i interdiccions. Tanmateix, l'obra fou publicada, amb moltes dificultats, gràcies a la protecció de la marquesa de Pompadour i de Malesherbes, director de la Llibreria del Rei. L'obra consta de disset volums, als quals el llibreter Panckouke n'afegí quatre més. A més d'exposar les idees dels pensadors de la Il·lustració, l'obra és el primer recull de les ciències i de les tècniques i marca una fita en el naixement del món industrial.



Els intel·lectuals més destacats de l’època van contribuir en aquesta obra. Van dirigir-la conjuntament Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D’Alembert (1717-1783): matemàtic i físic. També hi va col·laborar Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) Gravat
 de Jean-Jacques Rousseau.





Denis Diderot

Langres, Haute-Marne, 5 d'octubre de 1713 - París, 31 de juliol de 1784

Filòsof i polígraf francès. Té un lloc privilegiat en la Il·lustració francesa. Al principi de la seva carrera literària féu, en pocs anys, una traducció de Shaftesbury (Essai sur le mérite et la vertu, 1745), un conte filosòfic i llibertí (Les bijoux indiscrets, 1747) i un resum de l'evolució del seu pensament (del deisme a l'escepticisme i al materialisme ateu: Lettre sur les aveugles à l'usage de ceux qui voient, 1749), obra a causa de qual fou empresonat a Vincennes. Però l'obra que ocupà tota la seva vida fou la direcció de l'Enciclopèdia, que féu aparèixer entre el 1750 i el 1772 malgrat l'oposició de l'Església i del poder establert. L'activitat de Diderot s'estengué també a uns altres camps. Escriví uns quants drames, més aviat mediocres (Le père de famille, 1761; Le fils naturel, 1771), però que anunciaven el drama burgès del s XIX. En les seves novel·les i els seus contes seguí la norma donada pels humoristes anglesos, en particular Sterne; trobà, però, una fórmula que participava també de la novel·la filosòfica (La religieuse, 1760; Le neveu de Rameau, 1762; Jacques le fataliste, 1773).  Fou precursor de la crítica d'art amb l'article "beau" de l'Enciclopèdia i amb els nombrosos articles de crítica dels Salons (1759-81) i a les cartes a Sophie Volland, on expressava idees, de vegades contradictòries però vàlides, sobre la bellesa literària i artística. Fou probablement un dels primers autors a fer de la literatura un ofici, amb la fama, l'autoritat, la independència i la dignitat que això comporta. No oblidà, però, que era sobretot un filòsof. La natura de l'home, la seva condició, els problemes de moral, el sentit del destí, el preocuparen constantment (Le rêve de d'Alembert, 1769; Le Suplément au Voyage de Bougainville, 1772; La réfutation d'un ouvrage d'Helvétius intitulé l'Homme, 1773). Rebutjant qualsevol moral racional, tractà de fonamentar una moral individual que conciliés alhora la llibertat individual i les exigències socials; aquest humanisme és molt modern: és anàrquic i planteja antinòmies sense resoldre-les. La dignitat humana està en la recerca de la veritat personal i no en la fe. Admirador frenètic de la vida en totes les seves formes, Diderot no reduïa la moral i l'estètica a la fisiologia, sinó que la situava en un context humà total, tant emocional com racional. El seu entusiasme, les seves depressions, el lirisme i el realisme que conviuen en les seves obres són la viva imatge d'aquest pensament, fluctuant però honrat i profundament coherent des del punt de vista humà.


Jean-Jacques Rousseau
Ginebra, 28 de juny de 1712 - Ermenonville, Picardia, 2 de juliol de 1778

Escriptor i filòsof suís en llengua francesa. Del 1728 al 1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influí en la seva conversió al catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes. Preceptor a Lió, el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i tingué cinc fills de Thérèse Lavasseur. Es donà a conèixer amb l'obtenció del premi que l'Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en què refusava l'optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la depuració dels costums, ans els han corromputs, tesi que tornà a defensar, el 1755, al Discours sur l'origine de l'inégalité parmi les hommes. El 1757 hagué de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg i es traslladà a una casa propera a la que habitava aquest. Visqué aleshores consagrat a les que havien d'ésser les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no fou publicada fins el 1762 , la novel·la sentimental, de passió i de virtut, Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761) i la cèlebre novel·la pedagògica Émile ou De l'éducation (1762), la part religiosa de la qual (corresponent a la Profession de foi d'un vicaire savoyard) féu que l'obra fos condemnada immediatament pel parlament parisenc i l'autor hagués de fugir de França . Refugiat a Neuchâtel, nous conflictes amb l'autoritat local li feren acceptar, el 1766, la invitació de D.Hume a anar a Anglaterra. Tornà l'any següent al continent i errà des d'aleshores per tot França, imbuït de mania persecutòria i dedicat als seus escrits autobiogràfics, de caràcter polèmic i autojustificatori i publicats pòstumament: les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782). Home polifacètic, conreà també la comèdia (Narcisse, 1753), bé que s'enfrontà amb Voltaire pel seu interès a dotar Ginebra d'un teatre (Lettre à d'Alembert sur les spectacles, 1758), i féu notables aportacions en el camp de la música: inventà un sistema propi de notació, compongué l'òpera Le devin du village (1752) i publicà un Dictionnaire de musique (1768). La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa en feren, fins a un cert punt, un inadaptat social, la qual cosa fa comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l'estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la raó moderna. Tanmateix, en molts camps anà més enllà que Voltaire i Montesquieu, i, desconfiat del progrés i de la raó, anuncià la sensibilitat romàntica. Als Països Catalans es publicaren diverses traduccions castellanes de les obres principals de Rousseau, tan bon punt cessà el control de la inquisició. A València aparegueren les primeres de l'estat espanyol de Du contrat social, el 1812, i de Pygmalion, el 1813, i a Girona la del Discours sur l'origine... el 1820. Du contrat social ha estat publicat en català en la traducció de Ramon Vinyes (sd).



En el camp del pensament també destaquen:

El filòsof John Locke (1632-1704): filòsof i polític teòric anglès. El seu pensament polític defensà que la sobirania resideix en la comunitat, no pas en el rei; i la societat es fonamenta en la igualtat entre els homes. Com a filòsof és un típic representant del pensament experimental. Argumenta que totes les idees provenen únicament de la sensació i de la reflexió. La seva influència ha condicionat tot l’empirisme posterior.




Montesquieu
[Charles-Louis de Secondat], castell de La Brède, Bordeus, 18 de gener de 1689 - París, 10 de febrer de 1755


Nom amb què és conegut Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu, filòsof i jurista francès. Fill d'una família pertanyent a l'antiga noblesa, educat a Juilly, féu estudis de dret a la universitat de Bordeus i fou rebut com a conseller al parlament el 1714. President del parlament (1716), perdé l'entusiasme per la professió de jurista i, fill de l'esperit cartesià del s XVII, es decantà gradualment cap al conreu de les ciències i fou rebut a l'Acadèmia bordelesa. Casat el 1715 amb Jeanne de Lartigue, sis anys més tard entrà triomfalment en el món literari amb la publicació de les Lettres Persanes. Sojornà a París, on fou rebut a l'Académie Française el 1728, any en què inicià un llarg periple a través d'Europa. En cada país que visità, s'esforçà a comprendre el caràcter nacional i sobretot les institucions i la tradició política. Així, després de tornar a la pàtria (1734), nasqueren els llibres que componen el tractat de L'esprit des Lois, escrit, probablement, en el llarg període que va del 1734 al 1748. En aquesta obra, que ha influït els pensadors de tots els temps, Montesquieu, partint de la història romana (Considérations sur les causes de la grandeur et de la décadence des Romains), amassà documents i judicis sobre els fonaments de la monarquia francesa, estudis jurídics i històrics, exemplificats amb una crítica penetrant. La seva síntesi sociològica s'estén als països d'Orient, i només es veu limitada pels coneixements de la seva època. Es plantejà els problemes més diversos: la influència del clima en l'home i la tasca, pròpia del legislador, de combatre'n els efectes. Estudià els costums, els hàbits, el comerç, la moneda, els aspectes racials i religiosos d'Orient i d'Occident amb el fi d'esbrinar si existia una unitat més enllà de la diversitat. Amb l'anàlisi de la Constitució d'Anglaterra i l'estudi d'aquesta nació (Notes sur l'Angleterre) introduí un mètode sociològic de tipus ideal que Max Weber emprà, molts anys més tard, en les seves recerques sociològiques. També establí diversos principis de sociologia política fonamentals, entre els quals la classificació dels governs, llurs formes i llurs principis. Sense seguir Aristòtil, féu distinció entre tres formes de govern: la monàrquica, que es basa en l'honor; la republicana, basada en la virtut; i la despòtica, que se sosté gràcies al temor i a la força. D'aquesta tríada, en féu una anàlisi profunda i, seguint el seu mètode, assajà l'elaboració de la noció de virtut política i aprofundí l'estudi dels problemes de la llibertat política, insistint en la necessitat d'un control i delimitació dels diversos poders operants en un estat per garantir-los contra el poder mateix. A partir d'aquí elaborà la doctrina d'independència i separació dels tres poders fonamentals de l'estat (el legislatiu, l'executiu i el judicial), doctrina que, amb adaptacions i additaments, ha estat introduïda en la praxi institucional de totes les nacions civilitzades.



Voltaire (1694-1778) Voltaire: escriptor i pensador francès. El resum de la seva filosofia es troba en el Dictionnaire philosophique (1764): deisme, religió i moral naturals, rebuig de les religions positives i de tota metafísica, racionalisme i lluita contra els criteris d’autoritat.

David Hume (1711-1776): filòsof i historiador escocès. Empirista, portà fins a les seves conclusions lògiques la filosofia de Locke i de Berkeley. Centrà la filosofia en l’home. El motor i la guia de la vida humana no són ni l’experiència ni la raó, sinó els costums, la imaginació, les passions. Per això el criteri moral radica en el sentiment, i, paral·lelament, la base de la societat està en l’interès dels ciutadans, el qual es pot manifestar tant explícitament, per un pacte, com implícitament, consentint en una forma qualsevol de govern establert.