"Caràcters" de Teofrast

EL PAÍS, dijous 4 de juny de 2009
ELS VOSTRES CLÀSSICS
Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent,
i els clàssics menys encara, almenys dues editorials
catalanes hagin iniciat una rara tasca d’edició de textos
grecs i llatins —sense voler fer la competència a la
sempre lloable Fundació Bernat Metge—, i al damunt en
edició bilingüe: així l’editora Adesiara —que acaba de publicar
El banquet dels cèsars, de Julià l’Apostàta— i l’anomenat
Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt,
que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua
catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat
en català fins al present resideixi en el fet que el llegat
d’aquest autor —un dels successors d’Aristòtil al Liceu
d’Atenes— no va córrer la mateixa sort que els escrits de
l’estagirenc: els d’aquest es van salvar gairebé tots, i de
Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de
les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la
tradició va jutjar “de més a més”, sense parar-hi gaire esment,
hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa
literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va
donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer
servir aquest llibre com a exercici de retòrica —sembla que
Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser
distinta de la del seu mestre, i que potser parava l’oïda a
formes mètriques i “gèneres” literaris diferents de la
tragèdia—, i només els segles van descobrir-hi un cabal de
perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa.
No ens ha d’estranyar gota que fos als segles ja moderns
—els veritables descobridors d’allò que encara avui dia
entenem per “subjecte”, des de Montaigne, per exemple—
quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat.
La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar
fins i tot el nom genèric, “caràcters”, per escriure un dels
grans llibres del segle XVII —no per casualitat admirat i
traduït per Josep Carner—; i la major part de les edicions
dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la
traducció (no massa bona, per cert, feta probablement
a partir de la versió llatina) que el moralista francès va
confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són
un aplec de miniatures sobre tipus humans d’allò més divers,
no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen,
llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels
costums, en especial els mals costums, dels ciutadans de
Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit
principal de Josep Batalla —el traductor d’aquesta edició
que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009— haver trobat
unes paraules catalanes d’allò més escaients per a la sèrie de
“tipus” que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta
en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer,
llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat,
bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient.
Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit
d’aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes
maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com,
fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la
universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de
Teofrast per tractar l’individual amb un ull posat en la
universalitat, i per parlar de l’universal, o del comú, després
d’haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf
la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d’observacions com
aquestes que espigolem del llibre?: “El barrut és aquell que,
sense pensar-s’hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet
una gorra”; “El superbiós no accepta les excuses de ningú que
l’hagi esquitxat, l’hagi empentat o l’hagi trepitjat sense voler”;
“El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar,
n’envia un altre al darrere perquè s’informi de quant li ha
costat”; “El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un
convit, mira de reclinar-se al costat de l’amfitrió”; “Quan en
el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació,
s’aixeca sense fer soroll i es fa fonedís”; “En redactar una
carta, mai no escriu: ‘Si us plau, ¿podries fer que...?’, sinó
‘Vull que...’”, etcètera. ¿I què llegim del maldient?: “Una
vegada que s’ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva
família. Diu penjaments d’amics i de parents, i no respecta ni
els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia
i llibertat”. Ja veieu, lectors, d’actualitat si en tenen

aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i
escassament els poetes d’epopeies. Més aviat trobaríem cosa
semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i
d’Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre
de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d’Elias Canetti,
remotament s’hi assembla.